No tot ha de ser assajos i més assajos i actuacions i ballades i dansades i treballar per i per a la revitalització de les tradicions populars. A l'igual que va fer Déu quan a la creació del món, Berca Grup de Danses també sap agafar-se algun dia de merescut esbarjo. O d'anar de paella, que és el mateix però ampliat i millorat, per ser com acostumem de dir per aquestes latituds al dia assenyalat en que una colla, on cadascú és fill de sa mare, se'n va de tabola que també, per al cas, com dir-li frescoreta al fred, és tota una valenciania.
No som exagerats ni poc els valencians en qüestions d'anar de paella! Ausades! ... o de torrada, o d'anar un dia al camp, que tant s'hi val i tan s'hi dona quan tots sabem a que ens referim i quan per igual emprem una com altra expressió per designar els dies de bon beure i bon dinar camperol amb amics i companyons.
I és curiosa la nostra idiosincràcia, veritablement curiós el nostre caràcter mediterrani i, per més senyes, retallat a la valenciana. Perquè per a aquestos menesters només sol queixar-se aquell qui no pot vindre ni acudir a la trobada, contràriament a d'altres aplecs menys generosos i que per això suposen més esforç, on sempre els planys són per als qui no han tingut escapatòria.
Caràcter mediterrani serà això, com passa amb els italians. O com els ingredients de la paella. De l'arròs a la paella, què ja està bé d'escoltar ara i adés que l'utensili de ferro haja donat nom a la cuinada que tan a gust ens empassem. I d'ací s'esdevé que tinguem que suportar oir dir paellera a la planera paella, per no esmentar l'ignominiós mot de caldero! Per l'amor d'un porc, quin horribilis verbo, i damunt castellanitzat!
Parlant d'això, se m'acut ara que és bon punt referir el succés que protagonitzà una amiga nostra, asturiana ella, que passejant pels carrers d'Alzira exclamà, tota aspra com solen ser els d'aquelles terres, mirad, una paellera, referint-se a una alzirenya que vestida a la valenciana se'ns creuava en aquell moment. Clar, davant la visió d'aquella fallera a l'asturiana l'hi pogué més la ràpida associació mental amb l'arròs Sos o La Fallera i, per tant, amb la paella. I ben a gust que es quedà.
I tornant al que anàvem, al jorn d'esbarjo: a la Bercapaella. Al bell mig d'un indret incomparable i ben a prop de casa nostra, la Vall d'Aigües Vives, ens férem tot el que havíem de fer-nos i ni en faltà ni en sobrà ni hi hagué prou: l'esmorzar, la picada, la paella, la beguda, les postres, el dolç, el cafè, les copes, el berenar, amb l'orxata i l'aigua llimó... És que va ser vore el llit i ens agarrà la son! Però és que no podia ser d'altra manera, doncs excel·lent estava la paella que ens cuinà Raúl, com excel·lent l'estada, i excel·lent el dia i excel·lent la companyia.
Però, eh, en compte! Què tot això d'anar-se'n un dia al camp també forma part de la recreació dels costums dels nostres avantpassats i els membres de Berca, se sap, en això estem posats. I no cal recuperar-ho, perquè ben vivent que està... i per molts anys!